TOT ES REDUEIX A SOBREVIURE
QUÈ ÉS UN PROJECTE AXIOLÒGIC COL·LECTIU?
"El Carnaval és una celebració que pertany al culte lunar. Per aquest motiu, és una festa mòbil. Aquesta s'ha d'emmarcar dins un cicle sencer amb sentit propi, el cicle que precedeix la Quaresma. Per tal de situar el Carnaval en el calendari, hem de buscar la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera, el 20 de març. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d'aquest últim comptem quaranta dies enrere i tenim el Dimecres de Cendra, el primer dia de Quaresma i últim de Carnaval. Així, doncs, Dimecres de Cendra es mourà entre el dia 4 de febrer i el 10 de març, mentre que el Dijous Gras ho farà entre el 29 de gener i el 4 de març.
En la vella societat rural, fortament estructurada pel cristianisme, el temps de Carnestoltes oferia, mascarades rituals d'arrel pagana i un lapse de permissivitat que s'oposava a la repressió dels instints i la severa formalitat litúrgica de la Quaresma.
Actualment, el Carnaval s'ha convertit en una festa popular de caràcter lúdic. On tota aquesta llibertat extrema prèvia al temps de Quaresma agafa forma en un sol individu, en carnestoltes, qui és el Rei del Carnaval.
Les festes actuals han arribat a les nostres dates gràcies al fet que els avis les han passat als fills i els fills als seus fills..., de generació a generació han anat passant."
Un cop llegida aquesta definició de què és el Carnaval a tots ens queda clar que és una tradició o una festa popular i que a través d'això ens definim i que forma cultura.
Però des de les ciències socials el concepte de cultura varia, arribant a tenir cent cinquanta definicions. Pot ser un nombre impressionant, però que no és res més que la importància que se li ha donat pels sociòlegs i antropòlegs. Quedant-nos amb la visió de l'antropòleg Malinowski, es referia a la cultura com "el conjunt integral constituït pels utensilis i béns de consum, pel cos de normes que regeix els diversos grups socials, per les idees i artesanies, creences i costums. Ja considerem una cultura molt simple i primitiva o una extremadament complexa i desenvolupada, estem parlant en presència d'un bast aparell, en part matèria, en part humà i en part espiritual, com el que l'ésser humà és capaç de superar els problemes concrets i específics que l'enfronten."
A més també subratlla els tres aspectes bàsics de la cultura. El primer és que la cultura es fonamenta en una base biològica, ja que l'ésser humà és una espècia animal, que ha sorgit del procés evolutiu dels homínids.
El segon aspecte és que gràcies a la tecnologia pròpia de cada cultura, ha creat un ambient propi, per protegir-se així adaptant el medi i millorant les condicions de vida del col·lectiu.
El darrer punt que remarca és la definició de cultura, aquesta ha de tindre en compte l'organització. Amb el propòsit d'aconseguir qualsevol objectiu els éssers humans han d'organitzar-se socialment i això es converteix en una tendència a crear grups socials permanents.
“La cooperació social és la nostra clau per la supervivència i la reproducció.”
Sapiens d’animals a deus (2014)
La cultura presenta una sèrie de factors en comú, però, per una altra banda, també una gran diversitat entre diferents societats i fins i tot entre diferents grups socials. El més important és entendre que com a animals necessitem una cultura adaptada, ja que com a animals simbiòtics és la nostra forma de supervivència.
Des de la teoria de Marià Corbí, la cultura la podem concebre com el projecte axiològic col·lectiu, (a partir d'ara PAC) que possibilita a l'ésser humà, fer-se viable en l'ecosistema.
Per començar cal entendre que els PACs han estat i continuen sent sistemes culturals per la supervivència i, per tant, la seva funció principal és determinar els processos necessaris per assolir-ho. Aquí és on entra la no programació de l'ésser humà, com a animal lingüístic sotmès a la simbiosi, ja que no entra dintre de la seva genètica la relació amb els altres, d'aquí que calgui la formació del PAC. Llavors es pot entendre com la continuació del programa genètic incomplet de l'ésser humà. És a dir, es té la necessitat, per exemple d'alimentar-se, però culturalment no es té programat el com, d'aquí que apareguin les preferències alimentàries.
Tant l'individu com el grup, necessiten saber de què i com sobreviure i quins procediments es duran a terme per obtenir-ho. A partir d'aquí cal definir quina idea d'individu té una societat en específic i comprendre la idea en què s'opera. A la mateixa vegada és necessari un tipus d'organització, per tant, cal definir quina idea es té del col·lectiu. Aquest col·lectiu necessita un sistema per aconseguir la cohesió, les valoracions i les finalitats col·lectives, d'on derivaran les mateixes cohesions, els mateixos valors i la mateixa organització. A més cal afegir la comprensió de quines idees es tenen del coneixement i dels valors.
Aquests punts cal emmarcar-los en un context determinat de supervivència, com a factor indispensable, de cultura i del medi en el qual es viu.
Són sistemes de cohesió formats per equips de persones, amb mides variables i amb finalitats concretes adaptades a diferents situacions. Per tant, aquests sistemes no poden mostrar-se estàtics, ja que han de dur a terme el dinamisme de la seva pròpia transformació.
Però també es poden entendre els PACs, com a una narrativa construïda des d'un llenguatge axiològic que té com a objectiu la motivació i la cohesió del col·lectiu a qui va dirigit. Existeixen dos exemples molt clars que són la narrativa religiosa i la narrativa ideològica. Aquestes dues narratives són PACs que oferien un mode de vida en col·lectiu en funció de la forma de supervivència adaptada en medi i context.
Encara que semblin un factor de construcció innovador, els PACs no són una nova invenció, tot el contrari, són tan antics com la humanitat, ja que des de sempre s'ha viscut i es continua vivint dels PACs. El que sí que es pot destacar, és que els sistemes de motivació i de cohesió col·lectiva són diversos entre ells. En el cas dels preindustrials, definit en models de societat, seria en els PACs dels caçadors-recol·lectors, dels ramaders i en els d'agrari-autoritaris, descobrim que segueixen sistemes religiosos, on el PAC era revelat amb un discurs construït des del misticisme, com el cas de la construcció d'un o diversos deus. Els PACs ideològics se situen en el context industrial i amb això es destaquen les ideologies i la supervivència des de la naturalesa de les coses, com per exemple el PAC capitalista o el comunista.
És a partir d'aquí, en les societats postindustrials on s'ha de denotar el canvi. En societats de coneixement hem de ser conscients que aquests projectes han de ser construïts, no poden ser sistemes heretats, derivats o sorgir de la naturalesa de les coses, com és el cas dels actuals PACs que sobreviuen de la creació continua de ciència i tecnologia.
Els nous sistemes s'han de concebre des de l'atenció a la nostra actitud d'animals constituïts com a tal per la llengua, estem indeterminats genèticament enfront del medi i que, per tant, és necessari construir aquests sistemes de motivació i de cohesió col·lectiva o PACs, que ens permetin sobreviure col·lectivament.
Fins aquí s'entenen els sistemes de motivació i de cohesió col·lectiva a un nivell macro, sistemes culturals complets, però de la mateixa manera que hem argumentat amb anterioritat, els PACs varien en mida, és a dir que es troben formats per organitzacions, grups, equips o col·lectius. Quan un d'aquests col·lectius vol establir les seves pròpies formes d'actuació, motivació i de cohesió, comencen per la construcció d'un projecte prou definit per englobar al grup i des d'on el conjunt sobreviu. En el cas de les Societats de Coneixement, per construir-lo s'ha de tindre un factor molt important en ment, que aquest s'ha de construir assumint que la supervivència serà gràcies a la creació continua de ciència i tecnologia amb nous productes i nous serveix en retroalimento constant.
Un darrer aspecte és que des de l'epistemologia axiològica (EA) no es defineix quin PAC s'ha de construir, sinó que s'estableixen un seguit de set protocols que fan la funció d'una matriu. A través d'aquesta matriu de construcció de projectes, sorgeix la idea de denominar els pilars fonamentals de qualsevol PAC, en el cas, en qualsevol exemple de Societat de Coneixement ha establert.
Els pilars o protocols de construcció dels PACs que estableix la EA són:
Anàlisis del mode de supervivència. Cal reconèixer el mode central de supervivència de les societats, en funció de si analitzem PACs del passat o es vol construir un de nou. Com a la resta de protocols és rellevant, ja que sense aquesta informació no es pot determinar l'eix central. Cal analitzar en quin moment es troba el grup o col·lectiu pel qual es vol construir el PAC, és a dir quin PAC tenen assumit per saber quina transformació caldrà introduir. En el cas de les Societats de Coneixement sabem que la supervivència prové de la creació continua de ciència i tecnologia.
Definir els postulats. Amb aquest punt es plantegen de manera raonada com s'haurà d'anar delimitant les condicions de possibilitat del mode central de supervivència i ordenar-les jeràrquicament segons la seva importància en el conjunt. Aquestes condicions es prendran com a postulacions que s'haurien de complir. En el cas de les Societats de Coneixement, s'han de complir diferents punts:
a. Assumir el destí inevitable de tota societat, que és sobreviure de la ciència i la tecnologia.b. La necessitat de cultivar un grau de qualitat humana (QH). Indispensable, ja que és el que comporta la supervivència col·lectiva.
c. La necessitat d'un nombre crític de cultivadors de la qualitat humana en un grau més profund amb el rol de mestres o ensenyadors.
d. La necessitat d'aprendre a heretar la saviesa dels avantpassats, de tots, però abandonar les formes utilitzades. És a dir, cal tindre en compte el coneixement del passat, això no obstant, sense reproduir els PACs d'altres formes de supervivència.
e. La simbiosi completa entre individus d'un equip, entre equips, països i amb el mateix medi. Compresa en un marc de col·lectivitat en un món globalitzat.
f. Creació i transformació dels PACs al ritme que marquen les creacions de les ciències i les tecnologies.
g. Adhesió voluntària a la societat de coneixement i al seu projecte.
h. Relacionat amb el punt anterior, la llibertat és fonamental, com és el cas de l'adhesió.
i. Llibertat d'opcions axiològiques en patrons comuns acceptats per a tots.
j. Equitat i solidaritat, entre individus, grups, països i amb el mateix medi.
k. Esperit d'indagació, generalitzador i amb simbiosis en tots els camps.
l. Educació de per vida.
Aquests postulats s'adaptaran segons la situació del grup o col·lectiu, segons el resultat del primer protocol.
Axiologització dels postulats. Les postulacions són racionals, per tant, no tenen valor axiològic i no motiven ni cohesionen, com s'ha dit amb anterioritat. Han de construir-se amb un llenguatge axiològic, aquest postulat ha de transformar-los en postulats de valor. Aquest procés és complir amb la contraposició d'elements qualitatius per construir-los i establir-los.
Estructura actancial. Cal distribuir els postulats aconseguits en un quadre actancial. Ens permet estructurar-los en una narrativa. El que interessa és saber els objectius i la relació. D'aquest quadre és d'on neix la narrativa, ja que els factors a tindre en compte són: el remitent, el destinatari, l'objecte, el subjecte, els ajudants i els adversaris.
La narrativa. Des d'aquest quadre actancial es construeix una narrativa axiològica per motivar i cohesionar el col·lectiu.
Dissenyar estratègies. Cal pensar com implementar el PAC en el col·lectiu.
Tàctiques. Un cop s'han dissenyat les implementacions del PAC, cal pensar com assolir que els individus i el col·lectiu l'acceptin.
Duent a terme aquest seguit de protocols, s'ha de ser capaç de construir-lo, sempre que s'hagi definit de forma correcta cada un d'ells i la comprensió fos idònia.
La cultura, com qualsevol altre fet social, resulta difícil de comprendre per una raó, són processos tan interioritzats per i de nosaltres, com de la nostra identitat, que, observar des d'una perspectiva exterioritzada és una tasca molt crua. Aquesta sent una representació dels projectes axiològics col·lectius com hem pogut comprendre amb aquest article, fer aquest exercici de percepció és molt necessari per a la construcció de nous PACs ja que és la manera d'evitar replicar factors heretats i reciclats d'altres sistemes del passat, sense un serà impossible el seu funcionament.
Ara bé, aquest article ha estat molt més informatiu i explicatiu sobre el que és un PAC i tot el que l'envolta, en la pròxima entrega de PACs els podrem analitzar molt més detingudament en les Societats de Coneixement i els errors dels models ja tractats, la Indústria 4.0 i la Societat 5.0.
Guillem Yepes Masagú
NOTES:
Fragment sobre el Carnaval:
https://apliense.xtec.cat/prestatgeria/b7003264_1213/llibre/index.php?section=5&page=-1
Fragment introductori sobre la cultura extret del bloc, Sociologia Divertida:
http://sociologiadivertida.blogspot.com/2014/06/el-mayor-invento-de-la-humanidad-la.html
La teoria dels PACs forma part de l'àmbit d'estudi d'en Marià Corbí, epistemòleg espanyol, centrat en la investigació de les conseqüències axiològiques de les transformacions generades per les societats d'innovació o postindustrials, com del CETR Barcelona.